Aplicacions del codi IBAN: la zona SEPA
Després de l'entrada en vigor de l'euro (2002), la UE va aconseguir l'objectiu de tenir una moneda comuna. Tanmateix, encara hi ha problemes amb algunes operacions monetàries. Cada estat membre seguia tenint els seus propis comptes bancaris i, a l'hora de transferir els diners, era difícil saber de quin país procedien. Per simplificar les coses, la UE va posar en marxa la SEPA el 2014 (Single Payments Area o zona única de pagaments en euros).
Hi pertanyen els 27 estats membre de la UE, així com Islàndia, Liechtenstein, Mònaco, Noruega, San Marino, Suïssa, Andorra, el Vaticà i el Regne Unit (malgrat el Brexit). En general, la cobertura no s'estén als dominis d'ultramar de països com França, el Regne Unit o els Països Baixos. I, a Xipre, només s'inclou a la part que controla Xipre del Nord.
Paral·lelament al sorgiment d'aquesta nova regió financera, es va introduir el codi IBAN als comptes bancaris, per tal de substituir l'anterior codi de compte bancari (CCC). En el cas espanyol, els comptes abans tenien 20 dígits. Amb aquest nou canvi, com hem vist anteriorment, tots van passar a tenir-ne 24 a partir de l'1 de febrer de 2014. La resta d'estats membre també van passar per processos similars. L'últim pas va ser al 2016, quan va acabar el termini perquè països externs a la zona euro migressin a aquest sistema SEPA.
Les aplicacions d'aquesta zona única de pagaments en euros s'estenen a diversos sectors. Per exemple, les transferències, els càrrecs directes (anteriorment coneguts com a domiciliacions bancàries) i les targetes. En aquest sentit, l'avantatge per als espanyols és clar: poden fer transferències a qualsevol país de SEPA de més ràpidament.